dissabte, 13 de desembre de 2014

Crida a l’impuls d’una plataforma ecosocialista



Els canvis que s’estan operant en la política catalana i espanyola tenen tres grans escenaris: l’ensorrament de les institucions sorgides del pacte de 1978, llastrades per la corrupció, el desmantellament dels serveis públics (sanitat, ensenyament, etc.) i la incapacitat dels partits de proposar una sortida factible i socialment justa a les complexes dimensions de la crisi econòmica i ambiental; i finalment la irrupció del moviment-partit PODEMOS que ha estat capçar de sintetitzar el rebuig i indignació de la ciutadania, i alhora oferir una “ventana de oportunitat”, la visualització de que ara és possible un canvi en tots els àmbits social, polític i econòmic.

Paradoxalment, l’evolució de les propostes polítiques de PODEMOS obren una nova oportunitat a ICV, inesperada, per això. L'aposta de PODEMOS per ocupar un espai que fins ara havia ocupat la socialdemocràcia (PSC-PSOE) dóna l'oportunitat a ICV, una vegada més, potser la última, de reivindicar un espai ecosocialista (i també el nom). PODEMOS pot aprofitar les seves "ventanas de oportunidad", però nosaltres tenim el deure d'aprofitar les nostres. Aprofitar aquesta oportunitat depèn de la capacitat de la militància d’ICV de que obligui a les seves direccions provincials i regionals de presentar un discurs clarament ecosocialista, precisament en aquells àmbits que sembla que la vella esquerra no vol tractar. Això també, significa,  decidir. Sembla que la direcció d’ICV vol decidir-ho tot, així doncs comencem a decidir dintre del partir. Per això, cal que donem la paraula i el vot als militants, en processos de debat clars i transparents, i no en convocatòries massives sense processos de participació anteriors, i sense definir com es recullen les propostes discutides per les bases.

El debat sobre quina havia de ser l’estratègia d’ICV en el procés de convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació ha estat un exemple d’aquesta cerimònia de la confusió política, i la manca de debat democràtic. La discussió sobre quina havia de ser la posició d’ICV sobre la consulta i la defensa d’una de les opcions (NO, SI/NO, SI/SI) ha estat furtada a la militància, posposada de forma continuada (fa dos anys ja s’havia d’haver celebrat una convenció nacional sobre el tema) fins que els fets la feren inevitable. I, finalment, la forma que prengué la consulta fou una mena de broma: se concedia als militants “el dret a decidir” què votaran en una consulta sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya. Hores d’ara la nostra posició en aquest assumpta és políticament irrellevant: defensem una referèndum sobre d’autodeterminació? Per votar què? La proposta de la convocatòria d’una nova convenció nacional sobre “el dret a decidir-ho tot” (¿?) que coincidirà possiblement amb les eleccions al parlament de Catalunya, sense un procés de preparació (propostes, debats, etc.) és una mostra més de la feblesa política d’ICV. El tacticisme està ensorrant la capacitat política d’incidir profundament en el debat social i polític.

Si els militants d’ICV volen recuperar un projecte ecosocialista per la Catalunya de 2015 cal que recuperem les bases polítiques i científiques del projecte, i també que ens dotem d’uns processos democràtics i de participació interns que respectin els drets del militants, i no els imposin decisions quan ja no hi ha marge de decidir. Per això, des de la meva perspectiva caldria fer una Convenció Nacional anual al mes de setembre per decidir les línies polítiques del curs, sobre la base del programa estratègic aprovat en els congressos. Les direccions tenen el deure d’estimular el debats sobre els reptes socials i ambientals de forma regular, no només en forma de grans trobades, sinó a través de reunions territorials i locals. Només d’aquesta manera el conjunt de la militància, tindrà accés a la informació, podrà debatre i decidir les respostes sociopolítiques que planteja la crisi socioambiental present.

D’altra banda, l’estratègia de canvi polític real ha de tenir en consideració els següents elements:
1) El món es finit, i per tant el creixement només és possible mercès a l'aprofitament de la energia gratuïta que ens proporciona l'energia solar, o millorar l'eficiència dels sistemes naturals (biodiversitat, etc.) com havien fet les societats humanes durant mil·lennis. Des de 1850 les societats industrials s’han apropiat i consumit el gruix d eles reserves energètiques que hi havia al subsòl (carbó, petroli, gas), dissipant-les en forma de contaminació atmosfèrica que ha està provocant un canvi climàtic i ambiental accelerat sense precedents en la història humana. Per tant, qualsevol futur del gènere humà ha d'estar  en les fonts d'energia naturals: biomassa, hidràulica, solar o eòlica, i una millor gestió del territori (clau de l'eficiència energètica i en el manteniment de la biodiversitat). Les reserves que resten de combustibles sòlids són en part  l’estalvi que ens resta per fer una transició socioecològica ordenada.

2) El model de la II Revolució tecnològica s'està esgotant  (tant pel que fa a la capacitat de millora dels convertidors com de l'input energètic bàsic, els combustibles fòssils). El  rendiment del paquet tecnològic es decreixent, i això es palesa en la continuada caiguda de la productivitat, i el lent creixement del PIB que totes les institucions econòmiques internacionals reconeixen, hores d’ara. Continuar aprofundint aquesta estratègia alimenta el canvi climàtic i la lluita per controlar els, cada cop més escassos recursos, provoca greus conflictes socials, desplaçaments de la població, pobresa, etc.

3) Des dels anys '80 ençà i la "reacció del capital" pressionant per una creixent desregulació comercial i financera, la privatització dels serveis públics (salut, ensenyament, ambientals, transport, energia, etc.) i el deteriorament dels sistemes fiscals progressius ens condemna una creixent desigualtat social i econòmica. Les estratègies  de recuperació econòmica que posen les seves esperances únicament en polítiques de demanda (augment de la pressió fiscal i de la despesa pública) i monetàries expansives, i aposten la sortida de la crisi a un augment del PIB (a quina taxa de creixement?), no saben respondre a cap de les preguntes claus: quin ha de ser l’àmbit d’aquesta política: regional, estatal, europeu, i com es coordinen aquests nivells? De quina magnitud? Quines institucions l’han de portar a termini? Quan començarà a fer-se efectiva? No cal recordar, les nombroses propostes que han circulat des de 2008 sobre les virtuts de les polítiques “expansives”, però fins avui cap govern social-liberal o conservador n’ha posada cap amb prou entitat per mostrar una sortida clara de la crisi (i dins aquest paquet incloc EUA).

4) La incapacitat de les “forces progressistes” (SPD, PSOE, PD, PSF, LB??) per formular propostes que els diferencien de les dretes Aquesta estratègia "creixentista" ens condemna a l'ecocidi del gènere humà: guerra pels recursos, augment de la contaminació, pobresa a escala local i global, destrucció dels serveis de la naturalesa, etc.

Per això, enfront a les incerteses que planteja aquest panorama, caldria defensar amb convicció i tècnicament aquelles polítiques que a curt termini mitiguin la pobresa i exclusió d’una part de la ciutadania, i els permetin en dignitat participar dels processos democràtics i de canvi econòmic. I, ens donin el tems democràtic i científic, per fer propostes de transició socioecològca de més llarg termini, que puguin forjat un món habitable , democràtic i just socialment a les futures generacions, lluny de les amenaces presents (violència bel·licista, crisi ambiental, desigualtat socioeconòmica). Per això, a curt termini necessitem una política de xoc que proporcioni temps i dignitat a la ciutadania per decidir el seu futur, per “aturar aquests temps” convulsos, defensem:

1) Una profunda intervenció en la distribució de la renda. Aquesta ha de tenir dos pilars la renda bàsica universal i una profunda reforma fiscal. La primera perquè estam contra les “noves lleis de pobres”, no defensem subsidis o prestacions pels pobres, sinó una renda universal de ciutadania. Per finançar aquesta renda, cal en primer lloc eliminar els subsidis diversos per integrar-los a aquesta renda, limitar el seu pagament en  metàl·lic als que no disposin de rendes suficients (rendes declarades per sota de la RBU), i diferir el seu pagament a la fiscalitat. En segon lloc, una reforma fiscal on tota la ciutadania tributi pels seus ingressos, i a les societats econòmiques se’ls apliquin els mateixos nivells impositius que a les rendes del treball. Tal, com aconsellen els inspectors fiscals, eliminar totes les bonificacions o deduccions als impostos, perquè la RBU ja fa aquesta funció per les rendes del treball. Obrir al debat públic canvis que permetin en el sector públic i privat una reducció de la jornada laboral pactada, per fer front a la creixent precarització del mercat laboral i la lenta creació de llocs de treball en un context on l’esmerç i el canvi tècnic condueixen a la reducció de la creació de llocs de feina. En aquest àmbit caldrà discutir com es distribueixen aquells guanys derivats dels increments de productivitat que incrementin els guanys patronals i tendeixin a disminuir l’ocupació.

2) Una política efectiva de lluita contra el canvi climàtic que integri tres nivells. El primer en l’àmbit de la fiscalitat ambiental per corregir comportament i dibuixar una nova estructura d’incentius que corregeixi comportaments (consum i inversió) actuals, i els adreci vers a l’eficiència i el consum ambientals sostenibles. Intervenir decididament en la política territorial per tal de garantir, d’una banda la preservació de la biodiversitat a través de la promoció de l’agricultura ecològica, fomentar les xarxes de ciutats sostenibles i la mobilitat col·lectiva. Incidint en aquests àmbits de forma coordinada i estratègica es pot combatre eficientment les emissions de gasos d’efecte hivernacle, millorar el consum saludable de aliments(garantia alimentària), afavorir la biodiversitat, mantenir la població en el món rural  i aturar l’especulació immobiliària.

3) Una democratització real de les decisions sobre l’economia. El govern ha d’ampliar la seva intervenció en els mon de les finances, un dels principals problemes actuals, a través de diverses vies que poden ser des de la creació d’una banca pública (banc públic de dipòsits?), la penalització de l’especulació  mantenir mitjançant diversos impostos i legislació. La participació de representants de la ciutadania i dels treballadors en els consells de direcció de les empreses públiques. La creació d’una agència pública que avaluï a partir d’indicadors senzills i transparents l’impacte de les polítiques públiques o privades sobre el benestar de la població i el medi ambient de la regió o del país. La metodologia, membres i resultats han de ser sempre públics. Els governs han d’estar obligats a difondre els seus resultats i explicar les desviacions.

Aquestes propostes, entre d’altres, seran discutides en una reunió de la Corrent Ecosocialista el proper 17 de gener a Barcelona. Per tant, cridem als militants d’ICV a:

1) crear clubs ecosocialistes a tots els territoris

2) per tal de difondre i discutir les propostes de la CE o de la direcció per poder prendre decisions informades de cara a la convenció del 28 de febrer...

3) Impulsar jornades temàtiques per posar en comú les conclusions sobre els diferents punts de la nostra proposta programàtica, i centrar-nos en aquells que són més urgents en aquests moments. Aquelles polítiques que retornin la dignitat a les persones (RBU, polítiques habitatge) i ens proporcionin “temps” per aturar l’ecocidi (polítiques ambientals) i elaborar estratègies de major abast. És molt important també pensar en l’escala d’aplicació (Catalunya, Estat, EU?) i la factibilitat d’aquestes polítiques per no generar més frustració ciutadana.

Salutacions ecosocialistes

Biel Jover

Contacte a Girona

Portaveus de la Corrent són: Neus Casajuana, Pau Noy i Lluís Torrens,.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada