Presentació a les Jornades Ecosocialistes: Treball, Salaris i Rendes

L’ecosocialisme en la confluència d’esquerres

Article publicat a la revista Treball 

Autors: Neus Casajoana, Pau Noy, Lluís Torrens 

 Data: 10 marzo 2016 

Els canvis que s’estan produint a la política del nostre país tenen tres grans escenaris: el primer és l’ensorrament de les institucions sorgides del pacte de 1978, llastrades per la corrupció i el desmantellament dels serveis públics; el segon és  la incapacitat dels partits de proposar una sortida viable i socialment justa a les complexes dimensions de la crisi; i el tercer és la irrupció dels moviments-partits com Podem i plataformes locals, o les confluències, que han estat capaços de sintetitzar el rebuig i la indignació de la ciutadania, oferint alhora la possibilitat de visualitzar que el canvi ara és possible en tots els àmbits. Aquí rau la clau del seu èxit.
Ara, a al vista del gran èxit de En Comú Podem a les eleccions, hi ha sobre la taula una proposta per crear una nova força política d’esquerres. L’aposta de Podem per ocupar l’espai que històricament havia ocupat la socialdemocràcia (PSC-PSOE) dóna l’oportunitat a l’ecosocialisme de reivindicar el seu propi espai per aconseguir que la societat catalana torni a situar en primera línia els problemes ambientals. Des de fa uns anys les propostes “eco” semblen haver desaparegut de l’escena política, potser degut al pensament de què la crisi obliga a prioritzar els temes socials per sobre d’uns ambientals que ja resoldrem un cop superada la crisi econòmica. Aquesta visió és molt equivocada perquè la crisi social està íntimament lligada a la crisi climàtica i mediambiental. El denominador comú d’ambdues és el model basat en el creixement, el qual, primer, no aconsegueix créixer –per tant és un fracàs en el seu propòsit; segon, augmenta les desigualtats socials com mai s’havia vist; i tercer, amenaça la pròpia existència del l’ésser humà i la de les altres espècies.
El problema climàtic ens obliga a pensar en un futur amb proveïment exclusiu a partir de l’energia solar com durant mil·lennis havien fet les societats humanes. No va ser fins el 1850 que les societats industrials van començar a apropiar-se i consumir el gruix de les reserves energètiques fòssils del subsòl, amb el resultat d’un canvi climàtic i una forta contaminació a les ciutats, amb un nivell d’impacte sense precedents, posant en perill la pròpia espècie humana.
Per altra banda, el model de la II revolució tecnològica s’està esgotant, tant pel que fa a la capacitat de millora dels convertidors com de l’input energètic, els combustibles fòssils. El  rendiment del paquet tecnològic és decreixent i això es palesa en la continua davallada del creixement de la productivitat i del PIB que totes les institucions econòmiques internacionals ara reconeixen. Per incrementar el creixement hem perseverat en una estratègia d’inundació de recursos financers, per aixecar unes noves inversions que acaben alimentant el canvi climàtic, però sense solucionar els problemes. A més, a diferència del que havia passat a Europa, la substitució de treball per capital-energia ha portat a què la creació d’ocupació neta de feina es redueixi a cada nova innovació tecnològica. I cada increment de sou pel que lluiten els treballadores comporta, a causa de la globalització, una acceleració de la substitució de la feina humana per la màquina.  La majoria dels darrers informes publicats arriben a la mateixa conclusió, cada cop hi haurà menys feina retribuïda.
En paral·lel, el fenomen de la  financiarització de l’economia, la pressió del “capital” per desregular comerç i finances, la privatització dels serveis públics i el deteriorament dels sistemes fiscals progressius, ha portat a Europa a un descomunal augment de la desigualtat. No han funcionat les estratègies  de recuperació econòmica que posen les seves esperances únicament en polítiques de demanda i monetàries expansives. Fins avui cap govern social-liberal o conservador ha estat capaç de convèncer de què hi ha una sortida clara de la crisi que no sigui exportar l’atur a fóra del propi país, com és el cas de l’estratègia alemanya fonamentada en una devaluació salarial competitiva. Tampoc des de les files de la vella socialdemocràcia s’ha estat capaç de generar alternatives creïbles.
La crisi  en el model  de construcció de la Unió Europea fa més palès el seu dèficit democràtic i de manca de projecte social. Per això es fan  imprescindibles propostes de redemocratització europea i de cooperació internacional com les de Varoufakis.
Front les no-solucions que hi ha sobre la taula, cal plantejar polítiques que a curt termini ajudin a combatre la desigualtat i l’exclusió del benestar d’una part molt important de la ciutadania, permetent alhora que participin amb dignitat dels processos democràtics i de canvi econòmic.
Les idees principals per fer-ho són acceptar que ecologia i economia són dues cares d’una mateixa entitat i que les solucions per resoldre els problemes d’unes i altres necessiten coherència. Resoldre el problema de l’atur i la precarietat laboral sense caure altre cop en l’error del creixement insostenible obliga a canviar d’estratègies i a incorporar nous concepte: la Renda Bàsica Universal, el repartiment del temps de treball, la sobirania alimentària energètica i una reforma fiscal ecològica, les propostes de l’ecosocialisme per aquest segle XXI.

Valoració de les eleccions del 27-S i propostes de canvi

La Plataforma Ecosocialista segle XXI d’ICV valora de forma negativa els resultats aconseguits per la coalició CSQEP. Endemés de les raons exposades pels representats d’ICV per explicar aquests resultats tan decebedor, des de la Plataforma volem subratllar el fet que en tota la campanya no s’ha sentit parlar dels problemes econòmics ni ecològics de Catalunya. En el pla socioeconòmic els candidats de CSQEP s’han limitat a parlar de les retallades i del pla social de rescat, un discurs que per gastat no arrela. És a dir, s’han plantejat els temes que integren bàsicament el discurs de Podem. En cap moment semblava que la candidatura de CSQEP defengués els valors ecosocialistes, els històrics i els actualitzats.

Cridem a la direcció d’ICV perquè en la propera campanya electoral la identitat ecosocialista aparèixer de forma nítida, a través del nostres candidats, i suggerim, com a idees força de la campanya, les que apareixen en el pentàleg que va aprovar la Plataforma i que figura en document annex, idees que des de la plataforma anomenem “propostes ecosocialistes de segona generació”. Especialment important per a ICV és que el tema del canvi climàtic aparegui amb força a la campanya atès que el proper mes de desembre se celebra a París la cimera mundial en la que es busca un acord universal per lluitar contra el canvi climàtic.

Per últim, cridem als militants i persones interessades en aprofundir les idees ecosocialistes a integrar-se a la nostra Plataforma.
3 d’octubre de 2015

Annex 

 Pentàleg

Síntesi de la Política Econòmica Ecosocialista

1.  Proposem una economia estacionària en els països desenvolupats. Economia i ecologia són dues cares de la mateixa entitat. El model econòmic estacionari és el que equilibra els fluxos d'entrada i sortida de recursos materials i energètics i té en compte, per tant, les limitacions físiques del planeta,  l’impacte dels humans i la petjada ecològica.

2. El treball retribuït cada cop és més escàs. I amb l'escassetat deixarà progressivament de ser el factor central d'integració social. Per contra, guanyarà pes en la nostres vides la participació en les activitats pel bé comú, voluntàries,  i les reproductives. Per a que  aquesta transició es pugui  fer i distribuir de manera justa i equitativa es necessitarà d'una Renda Bàsica Universal incondicional.

3. Hem d’eliminar l’atur involuntari i les diferències de gènere tot assolint un millor repartiment del temps del treball en totes les seves expressions: remunerat o no, productiu o reproductiu.  I per això, combinarem aquesta mesura amb la implantació de la renda Bàsica Universal. El repartiment del treball i el lleure contribueixen a l’equitat de gènere i a la integració i cohesió socials.

4. Impulsarem una reforma fiscal justa amb les rendes i amb la protecció del medi ambient  per donar també centralitat a les polítiques de lluita contra el canvi climàtic i per aconseguir una societat més equitativa.

5. Defensarem la sobirania energètica i alimentària, és a dir, l'autoproducció en el nostre país del recursos que necessitem. Hem d’anar cap a un model basat exclusivament en energies netes (no contaminants), per tant sense combustibles fòssils ni nuclears. En el nou model s’ha d’estalviar l’energia, evitar els malbarataments i incentivar els processos de producció industrial i els serveis de menor consum. Si pretenem ser sostenibles, el model de producció d’energia ha de ser descentralitzat i ha d’aprofitar tots els recursos disponibles, produint prop del lloc de consum, evitant les pèrdues de transport, amb la garantia que els recursos renovables  que proporciona el planeta són amplament suficients com per abastir tota la humanitat durant milions d’anys.

 

maig de 2015

Esperando a Godot (II). Por qué hay que ir más allá de 426 euros condicionados

Article publicat a Sin Permiso
Lluís Torrens · · · · ·  

  No deja de sorprenderme que en el año 2015, después de siete años de profunda crisis, con cinco millones y medio de parados según la estadística oficial, más dos millones y medio de parados adicionales ocultos entre los que han bajado los brazos en su búsqueda de empleo y los que trabajan a tiempo parcial porque no tienen más remedio y los que se han ido fuera del Reino, surja una propuesta tan poco ambiciosa ni movilizadora como dar una renta de 426 euros a todos los parados sin ingresos.

Han pasado 4 años de las movilizaciones del 15-M y mientras la sociedad aplastada por la crisis se ha organizado y ha dado un vuelco espectacular a la situación municipal en el Reino de España (lo nunca visto desde 1931) a los sindicatos mayoritarios y algunos partidos de izquierda se les ocurre que hay que proponer medidas que ellos llaman "realistas", que encajen dentro de lo que el gobierno acepte y, puesto a moderarse, que cuesten poco dinero. La verdad, no veo a millones de personas movilizadas por 426 euros al mes o por un incremento del 1% de los sueldos de los que trabajan.

Para sus promotores podríamos resumir éstas y otras propuestas alineadas en un aparente círculo virtuoso:

a)    Démosles algo a los pobres para que no se mueran de hambre mientras creamos empleo gracias a

b)    subir los sueldos un 1% a los trabajadores fijos (los temporales y autónomos ya se espabilarán con las subcontratas de las empresas que trabajan para las grandes, como desgraciadamente hemos aprendido con Movistar) para que reactiven el consumo de la economía y esta reactivación cree millones de puestos de trabajo que

c)    además repartiremos junto a los existentes trabajando 30 horas semanales pero cobrando lo mismo que a 40 horas porque, claro, todas las empresas se están forrando y pueden incrementar un 33% sus costes laborales sin ningún problema, y por si fuera poco

d)    contrataremos a millones de personas (todas las que quieran trabajar) para que a una media de 6 euros la hora (si lo hiciéramos a un salario digno como pide el consejo de Europa no lo podríamos pagar) puedan hacer todo lo que la sociedad requiere que se haga bueno, bonito y sobre todo barato (limpiar bosques, cuidar ancianos, explicar cuentos a los niños…).

Y todo por el módico precio de 11.000 millones de euros anuales más costes administrativos para la primera medida y de 10.000 millones de euros anuales por millón de empleos  generados para la última medida de la lista (y como no sabemos cuántos millones de empleos se quieren crear, vayan multiplicando hasta acabar con los pobres). De la segunda medida no podemos aventurar el coste, únicamente decir que un 1 % de más sueldo son 5.000 millones de euros más o menos de los cuales unos 1.000 millones se los quedaría el Estado, o sea 4.000 millones de reactivación de los bolsillos de 15 millones de asalariados (unos 20 euros al mes).  De la tercera medida solo cabe pensar en que a nadie le cabe en la cabeza que esto se pague sin compensaciones a las empresas, como así se realizó en Francia con la ley de las 35 horas. Más o menos puede equivaler a 100.000 millones de euros anuales, casi todo lo que recauda la Seguridad Social. Todo combinado, o en parte,  se crea un círculo que más que virtuoso para acabar con la pobreza parece un bucle imposible de financiar que alargará la situación de pobreza durante años. 

No únicamente esto, lo más sorprendente es que medidas como la primera parecen renunciar a todo el acervo de conocimiento desarrollado por décadas de aplicación de las rentas mínimas como son los gravísimos problemas que generan en sus beneficiarios (podríamos más bien llamarles víctimas) de estigmatización (a nadie le gusta declararse ciudadano de tercera categoría), de trampa de la pobreza (deben renunciar a la ayuda si encuentran un trabajo de inferior o similar retribución, lo cual en nuestro actual mercado laboral ya es más que frecuente), de trampa de la precarización (si se renuncia a la ayuda por un trabajo temporal, cuando este se acaba, se pueden tardar meses en recuperar la ayuda, por lo que tampoco interesa aceptar el trabajo, por muy buen ciudadano que uno sea), y lo más grave, la no-cobertura: por la estigmatización, la falta de educación, el desconocimiento, la dificultad de los trámites administrativos, etc. los beneficiarios objetivos de la medida no la solicitan.

Así, un estudio de la EAPN (European Antipoverty Network) recoge en su proyecto EMIN sobre rentas mínimas (donde están representados los sindicatos) que en los países analizados el grado de no-cobertura oscila entre el 20 y el 75%. Dos ejemplos más son paradigmáticos: la encuesta de pobreza y desigualdades sociales de Gipuzkoa estima que para que su sistema de renta de ingresos alcanzara a todos los que lo necesitan debería crecer un 50% el número de beneficiarios (y esto en el territorio con la segunda mayor renta per cápita del Estado y con el sistema de rentas mínimas más generoso); dos, en Francia están en revisión los sistemas de rentas mínimas activas (RSA y PPE que incluyen incentivos para encontrar trabajo, de similar naturaleza a los que propone Ciudadanos, a los EITC o créditos fiscales que existen en EEUU y en otros países o incluso algún sucedáneo redactado por Podemos) porque se han dado cuenta que el 68% de sus posibles beneficiarios tampoco la solicitaban. Es tan grave el problema que existe en Grenoble un centro de investigación dedicado a lo que en inglés se llama non-takeup y en francés non-Recours, en este centro hablan de las ayudas condicionadas como una carrera de obstáculos que muchos no pueden sortear.  Significativamente en google no hay ni una entrada en español referente a este observatorio, solo una referencia bibliográfica en un documento del SIIS.

Last but not least, hay que recordar que 426 euros de ayuda no sitúan a nadie por encima del umbral del riesgo de la pobreza. Ya puestos se podría haber propuesto alcanzar el umbral situado en los 650 euros mensuales, aunque esto supusiera incrementar el coste a casi 17.000 millones, el 1,6 % del PIB.

En definitiva, mientras esperamos a Godot (que en realidad sí está a la vuelta de la esquina con una propuesta de renta básica en su bolsillo) se nos proponen soluciones que no alcanzan a eliminar la pobreza,  o igual o más costosas que una Renta Básica (a la RB en su versión por unidad familiar le costaría poco más de 20.000 millones de euros, que pagarían los ricos,   eliminar toda la pobreza, y sin descontar los inmensos ahorros en costes sociales -salud, fracaso escolar, seguridad…- derivados de la erradicación de la misma), que generan dinámicas perversas (como el enquistamiento de los pobres en su situación), que no llegan a quien lo necesita ni siquiera en los países que nos llevan décadas o incluso generaciones de ventaja en políticas sociales, y que no tienen ninguna capacidad transformadora. Al contrario, profundizan en un modelo asistencial absolutamente superado en pleno siglo XXI y donde el modelo productivista que da derechos únicamente a través del trabajo remunerado se está agotando.

Qué pena que pudiendo alcanzar el bosque, se nos plante delante un árbol pequeño y enclenque que casi necesita los mismos riegos y abonos que el bosque y solo da un poco de cobijo y menos aún libertad.

Añado una consideración, espero que ni agresiva ni arrogante, que responde a la crítica de que la propuesta de RB en la que yo he participado implica una prohibitiva subida de tipos fiscales efectivos a los asalariados con rentas medias. El 80% de la población sale ganando con la combinación de renta básica y una fiscalidad del IRPF sencilla y transparente que permite calcular los efectos individuales y otro 5% sale perdiendo unas cantidades muy moderadas. Además esta supuesta crítica no tiene en cuenta (y expresamente así lo manifestamos) la increíble estadística que nos muestra el IRPF español en donde un catedrático universitario está en el 5% de los declarantes más ricos, señal del gran fraude existente. Si los ricos pagaran como les toca, el tipo medio bajaría significativamente o se podrían aplicar compensaciones ad-hoc para estas clases medias que ahora están en el top 20 de la pirámide de ingresos.

Además, es una crítica que no tiene en cuenta entre otras el inmenso valor emancipador que tiene una renta básica, la posibilidad de que los jóvenes de se vayan de casa con una asignación de partida para emprender su proyecto vital, o las mujeres dependientes, y que lo puedan hacer en cualquier momento, sin tener que declararse pobres. Cualquier cabeza de familia sería feliz de pagar un poco más a cambio de poder liberar a sus hijos adultos de la obligación de permanecer en el hogar materno o cualquier jubilado de clase media sería feliz de no ver a sus nietos sentados en su mesa cada día porque sus progenitores no tienen recursos para ponerles la mesa en casa.

El mayor valor científico de la propuesta es que permite cuantificar con cierta exactitud el coste de la renta básica (que ni por asomo es el 8 o 9 % del PIB)  y posibilita experimentar diferentes variantes para reducir algunas distorsiones que obviamente un modelo tan general puede provocar en situaciones personales o familiares específicas. Renta básica por unidad familiar, substituir el tipo único por varios tramos crecientes para incentivar el trabajo estacional o a tiempo parcial voluntario, mantener una imposición diferencial de las rentas del capital deslocalizable, substituir parte de la financiación necesaria mediante IRPF con otros ingresos fiscales (ambientales, sobre la riqueza, sobre la renta de las sociedades, e incluso sobre el IVA de manera progresiva) son alternativas factibles, que permiten disipar espero que definitivamente estos recelos. Es más, algunas de estas alternativas, como incrementar la imposición indirecta, sólo tienen sentido y son progresistas en un marco de renta básica que permitan compensar el incremento del coste de la vida derivado.

Y por favor, que no nos acusen de que una renta básica desincentiva encontrar empleo: es un insulto para la mayoría de la población que, sea consecuencia de nuestra moral judeocristiana o no, valora el trabajo como una necesidad de aportación al bien común y realización personal. Lo que permite  la renta básica es poner en valor y legitimar a los (sobre todo "las") que aportan otros tipos de trabajo, no solo los que pasan por una nómina o una factura. Ni siquiera las personas con la vida solucionada a gran escala (millonarios)  son capaces de dejar de trabajar.

Discrepo absolutamente en que un gasto de entre 15.000 y 35.000 millones sea incompatible con un programa de estabilidad presupuestaria. Lo que deberíamos abandonar de una vez por todas es este síndrome de Estocolmo de que nuestra presión fiscal debe estar 8 puntos por debajo de la media europea (y aún más inferior si nos comparamos solo con los países con sistemas de pensiones plenamente públicos). Nadie en la Unión Europea, ni el FMI, ni el BCE ni la OCDE nos exige que estemos en inferioridad de ingresos respecto a nuestros vecinos. Lo que nos exigen es equilibrio presupuestario y nos sugieren vías para hacerlo, sea incrementando los ingresos, sea recortando si somos incapaces de hacer lo primero. Decir que un 1,1 o un 1,5% del PIB sí es asumible como mayor gasto en lugar de un 2% o un 3% es admitir la derrota ante la visión neoliberal y ser un colaborador necesario en el objetivo de convertirnos en una sociedad low-cost.

Para acabar, estos próximos días el nuevo gobierno municipal de Barcelona va a iniciar probablemente un estudio riguroso para evaluar el coste de la implementación de una renta municipal, una de sus propuestas electorales, que complemente los ingresos de las personas pobres de la ciudad hasta alcanzar el umbral de riesgo de pobreza, siguiendo el esquema clásico de una renta mínima condicionada. Y ya el gran problema empieza por saber cuántos pobres en ingresos hay o si tienen medios alternativos de subsistencia (riqueza financiera o inmobiliaria). Me duele la cabeza de pensar el entramado administrativo-burocrático-fiscalizador que van a tener que crear en el ayuntamiento, dedicando recursos humanos ingentes a hacer de policías de la pobreza (a evitar el fraude de los pobres, que es un pobre fraude comparado con el de los ricos), y cuando el personal de servicios sociales debería estar dedicado a ayudar a las personas a salir de la exclusión, a mejorar su empleabilidad o a simplemente hacerles la vida más digna.

Y me duele el alma de pensar en cuántas personas pueden no llegar a ser beneficiarias de este programa o de la estigmatización que sufrirán (directa o indirecta) y sobre todo pensar que con una renta básica todo sería infinitamente más fácil, más digno y creando una sociedad más justa pero también económica y ecológicamente más eficiente y sostenible.

(Una versión más reducida de este artículo ha sido publicada en http://www.espacio-publico.com/)

Lluís Torrens es economista, profesor asociado de la Escuela Superior de Negocios Internacionales-Universitat Pompeu Fabra, gerente del Public-Private Sector Research Center del IESE. Colabora con iniciatives pel decreixement que impulsa un nuevo modelo económico sostenible y estacionario.

Ecosocialisme del segle XXI: repartiment del treball i renda bàsica universal

Article publicat a la revista Treball

Publicat per: Plataforma Ecosocialista Segle XXI           Data: 03 febrero 2015 

L’Anàlisi
Des de mitjans dels anys 90, quan ICV es va declarar ecosocialista,  hi ha hagut molts canvis en el món i en concret en l’àmbit espanyol i català. La realitat socioeconòmica ha canviat i, en conseqüència, les propostes de transformació del sistema també han de canviar.
La situació actual ens dibuixa un panorama molt difícil per a les classes populars: una taxa d’atur del 23,7% que no és exclusivament fruit de la crisi actual ni de les reformes laborals del PP, PSOE i CiU, sinó que és  estructural: des del 1978 fins el 2014, l’atur ha estat durant 24 anys per sobre del 15%. En la majoria de països de l’OCDE cap any.
Segons Càritas i el INE hi ha uns cinc milions de persones en exclusió severa i més de 700.000 llars on no entra cap euro. La desigualtat creix de manera paorosa i el miratge de la creació de llocs de treball es fa a base de la precarització de joves i dones.
La degradació del planeta, l’acabament de les fonts fòssils d’energia i l’automatització que arriba fins als llocs de treball qualificats eliminen les esperances d’un desenvolupament generador de grans quantitats de llocs de treball i compatible amb els límits planetaris.
Les escasses polítiques d’ocupació actuals només milloren l’ocupabilitat del més preparats i l’exèrcit de reserva d’aturats facilita salaris i condicions laborals a la baixa tot reforçant el model productiu “low cost”. I amb l’exhauriment de la solidaritat intergeneracional d’avis i pares a fills i nets, s’incrementarà el nombre de persones pobres, sense oportunitats i estigmatitzats.
Diagnosticada correctament la realitat cal, des de l’esquerra ecosocialista, plantejar canvis radicals, no pas cures pal·liatives que només serveixen per dissimular les ferides del sistema. Per això, davant la manca de treball estructural i l’augment exponencial de la pobresa cal abordar la Reducció del Temps de Treball (RTT) i la instauració d’una Renda Bàsica Universal (RBU). Ambdues s’han de gestionar  tenint en compte la necessària estacionalitat del cicle econòmic, tot admetent que no podem créixer globalment encara que sí en sectors concrets com el mediambiental i l’estat del benestar.
La proposta

En relació a la RTT, cal tenir en compte dues premisses importants: no tothom pot assumir-la ni es pot aplicar en tots els sectors; i caldrà combinar aquest repartiment amb la creació de llocs de treball a temps complet i a parcial.
Amb dades de la Fundación Biodiversidad, es podrien crear 600.000 llocs de treball en el sector del medi ambient (eficiència energètica, producció d’energia renovable, mobilitat sostenible, producció ecològica, etc.), que permetrien una transició cap un model de molt menor consum de recursos. Aquests llocs de treball es podrien pagar, en gran part, amb l’estalvi energètic.
I si fem un esforç fiscal per a convergir amb Europa en llocs de treball en educació, salut, cura d’infants i gent gran i en R+D,podrem crear com a màxim, sumats als de l’economia verda i l’efecte multiplicador, un total de 2 milions de llocs de treball a mig termini.
Però encara quedarien  milions de persones sense feina, el gruix principal dels aturats. Per aquests s’hauria de repartir el temps de treball, sense incrementar els costos per a les empreses, per no perjudicar la posició competitiva del país i perquè la realitat mostra que la majoria d’empreses no podrien assumir aquesta càrrega addicional.
Aquesta RTT ha d’anar necessàriament acompanyada de l’aplicació d’una RBU incondicionada, equivalent al llindar de la pobresa. La RBU es finançarà amb una fiscalitat basada en un nou IRPF que gravi totes les rendes a un tipus únic o progressiu. També ajudaran al seu finançament els estalvis prestacions d’atur, subsidis socials i pensions que estiguin per sota de la RBU. L’aplicació de la RBU no substitueix la despesa pública destinada a la salut, l’educació i els serveis a les persones.
La RTT més la RBU suposarà que la gran majoria de treballadors vegi incrementat els seus ingressos, tot disminuint alhora el temps de treball. La reducció farà possible la millor distribució entre gèneres del treball reproductiu i del temps de lleure.
Les forces polítiques d’esquerres estem obligades a fer propostes engrescadores que superin la realitat que el sistema capitalista ens imposa. Deixem d’escoltar els cants de sirena que diuen que no hi ha alternativa, que la proposta presentada és impossible, que els sindicats no ho acceptaran. Pensem que una proposta de l’esquerra radical no pot ser complaent amb el sistema obsolet de la socialdemocràcia. Com a força transformadora hem de ser valents i presentar una proposta revolucionària que signifiqui que els homes i dones del present i del futur puguin viure amb dignitat.
Per a l’ecosocialisme del segle XXI i per a les classes populars, la combinació d’una proposta de Repartiment del Temps de Treball i l’aplicació d’una Renda Bàsica Universal són indispensables en la lluita per una societat igualitària.

Repartiment del treball . Com fer-ho ? La combinació Renda Bàsica i repartiment del treball