III Encuentros ecosocialistas internacionales Manifiesto final

Publicació del manifest redactat a la III trobada ecosocialista a Bilbao  Viento Sur

26/09/2016 | Colectivo

[Los días 23, 24 y 25 de setiembre han tenido lugar en Bilbao los III Encuentros ecosocialistas internacionales, a las que han asistido unas quinientas personas. El encuentro ha sido organizado conjuntamente porsindicatos, organizaciones sociales y partidos políticos. Las ponencias presentadas, así como las conclusiones de los talleres se irán publicando en la web de los encuentros: http://alterecosoc.org/. A continuación publicamos el manifiesto final]

Las organizaciones convocantes del III Encuentro ecosocialista internacional celebrado en Bilbao, los días 23, 24 y 25 de septiembre de 2016,
CONSIDERAMOS:

1- Que el capitalismo se ha desarrollado de espaldas y enfrentado con las dos dependencias básicas que posibilitan la vida humana. Ignora, en primer término que, como el resto de las especies vivas, obtenemos de la naturaleza lo que necesitamos para vivir y, en segundo lugar, oculta que, para nuestra supervivencia, somos radicalmente dependientes de los cuidados y tiempo que nos dedican otras personas desde el momento del nacimiento hasta la muerte.
2- Que esa ignorancia y ocultación devienen del hecho de que el capitalismo otorga valor económico solamente a aquello que se puede medir en dinero. Ni la fotosíntesis, ni los ciclos naturales como el del agua o el del carbono, ni todas las tareas asociadas a la reproducción y cuidados humanos pueden ser analizadas a partir de su precio y, por tanto, son invisibles para la economía capitalista.
3- Que, ignorando los límites derivados de esas dependencias, respecto de la naturaleza y de otras personas, el modelo de producción, distribución y consumo de las sociedades capitalistas, que busca en exclusiva la ganancia y acumulación privadas, basa su reproducción en un crecimiento continuo e ilimitado.
4- Que ese crecimiento ilimitado choca de lleno con los límites biofísicos del planeta. Asistimos a un agotamiento creciente de los recursos naturales (escasez de agua potable, inminente final de la era del petróleo barato, escasez creciente de minerales estratégicos, colapso de pesquerías, deforestación…), a una evidente degradación de los ecosistemas (pérdida acelerada de la biodiversidad, contaminación del suelo y de las reservas hídricas, degradación o sobrexplotación de los servicios aportados por los ecosistemas…) y a una alteración-deterioro sin precedentes de los equilibrios naturales, no solo en el ámbito local o regional, como en el pasado, sino también por primera vez en el sistema ambiental global, cuya manifestación más evidente es el cambio climático: ECOCIDIO. Este estado de URGENCIA ECOLÓGICA provoca, además, año tras año millones de refugiados ambientales.
5- Que, apesar de los discursos oficiales, la Cumbre de París de 2016, no ha sido capaz de acordar la vía para enfrentarse de manera eficaz y urgente a las consecuencias devastadoras del cambio climático, porque, entre otras razones, permite a los contaminadores continuar con el uso de los combustibles fósiles y posibilita el asalto corporativo a las energías renovables.
6- Que, además, y de manera particular en esta fase neoliberal del capitalismo, el modelo de producción y consumo imperante ha creado una sociedad global enormemente injusta y desigual, en la que el sobreconsumo, el despilfarro y el enriquecimiento de unos pocos hunden sus raíces en la escasez y en la pobreza de la mayoría, así como en la incautación de los tiempos que, en estas sociedades patriarcales, mayoritariamente las mujeres, dedican a la reproducción social y a la gestión cotidiana del bienestar. Una sociedad en estado de EMERGENCIA SOCIAL como consecuencia del paro, la precarización, la destrucción de derechos sociales y laborales, la erosión de los servicios públicos y de la protección social con la consiguiente transferencia del cuidado a los hogares y la privatización de los bienes comunes: AUSTERICIDIO.
6- Que el hambre, los problemas ambientales y los conflictos armados que actualmente fuerzan a millones de personas a desplazarse de sus países de origen tienen su causa en motivos estructurales que configuran las relaciones internacionales de los actores que compiten en el mercado global.
7- Que esta situación de choque frontal con los límites biofísicos del planeta y de impresionante retroceso en derechos laborales y sociales, y de enorme injusticia social, sólo puede imponerse negando la capacidad de decisión de los pueblos para autogobernarse en defensa de los derechos de sus ciudadanos y con menos democracia (desinformación, dictadura de los mercados, gobiernos de tecnócratas no elegidos, cambio exprésés de la constituciónón española, incumplimiento sistemático de las promesas electorales, intervencionismo abierto de la Troika europea en los países rescatados), con la extensión del miedo (La doctrina del shock”), la desinformación de los mass media, el engaño y la mentira de los gobiernos, y, cuando todo eso no es suficiente, con el aumento de la represión (el asesinato de ecologistas y otros disidentes bate récords en los últimos años). En falaz afirmación del presidente de la Comisión Europea, Jean-Claude Juncker: “No puede haber decisiones democráticas, en contra de los tratados europeos”.
DECLARAMOS:
1- Que un futuro reconciliado con la naturaleza y la propia humanidad exige un CAMBIO RADICAL DE PERSPECTIVA, un cambio radical en los modos de producción y consumo, que pongan en el centro de la vida las necesidades básicas de todas las personas, democráticamente determinadas y ajustadas a los límites biofísicos del planeta (ECOSOCIALISMO).
2- Que, por ello, la solución no puede ser UN CAPITALISMO, que aunque esté disfrazado de VERDE reproduzca el mismo modelo de consumo y las mismas estructuras económicas y sociales que han sido la causa de la situa­ción actual. Es necesario cambiar el modelo de producción capitalista basado en la propiedad privada de los medios de producción. En definitiva, qué producir, para qué y para quién, quienes participan en la decisión y cómo hacerlos son las preguntas fundamentales.
3- Que ante la ofensiva generalizada del sistema capitalista sobre la vida, creemos imprescindible la construcción de una alternativa de la que formen parte, en igualdad, todas las agendas liberadoras (feminismo, sindicalismo, movimiento indígena y campesino, ecologismo, etc) por lo que, es necesario reforzar el diálogo entre los diferentes sujetos emancipatorios, con una perspectiva internacionalista y una mirada integral a los territorios (incluyendo cuerpos, memoria, saberes, bienes comunes, etc)
4- Que lo queramos o no, estamos abocados a un proceso de transiciones ecosociales que nos conduzcan a un decrecimiento de la esfera material de la economía. Transiciones económicas (del modelo productivo, energética…), sociales (organización social de los cuidados……), culturales (educación……), legislativas y territoriales (municipios en transición…) que entendemos deben ser socialmente justas al servicio de las personas y la comunidad, ambientalmente equilibradas y democráticamente decididas, porque, de lo contrario, conducirían a un modelo de sociedad en la cual, para que cada vez menos personas (los grandes poderes) puedan mantener su actual estilo de vida, se necesita que un mayor número de personas no llegue a los mínimos materiales que les garantizan una existencia digna.
5- Que es imprescindible garantizar el acceso a condiciones de vida digna y autónoma para todas las personas.
6- Que, por ello, apostamos por unas transiciones que sean capaces de dar respuesta a la urgencia ecológica, enfrentando simultáneamente los problemas derivados de las emergencia sociales, para lo cual consideramos imprescindible el contraste y la colaboración entre esos dos ámbitos, que no siempre han caminado juntos Un objetivo central de estos III Encuentros ecosocialistas ha sido ofrecer a ambos ámbitos un espacio de concurrencia amplio y diverso en el que el protagonismo sindical ha tenido especial relevancia.
7- Que frente a los mitos del crecimiento ilimitado o las ilusiones neokeynesianas que no tienen en cuenta el choque con los límites del planeta, el encuentro entre esos dos ámbitos solamente podrá darse si se aborda en serio el REPARTO, tanto de la riqueza como del trabajo productivo y reproductivo.
8- Que ese reparto debe ir acompañado de un replanteamiento de la misma noción de trabajo, de tal manera que se pongan en el centro todo el conjunto de trabajos socialmente necesarios en oposición al pensamiento dominante hoy, que no tiene en cuenta la naturaleza de la producción, siempre que sea rentable económicamente, y solo considera trabajo aquél que se realiza en la esfera mercantil a cambio de un salario, invisibilizando todo el ingente trabajo vinculado a la reproducción humana.
9- Que los poderes públicos deben impulsar los sectores socialmente necesarios, tales como los vinculados a la rehabilitación energética de los edificios, a las energías renovables, a los transportes públicos, a la agroecología, a los servicios comunitarios relacionados con los cuidados y con el tiempo libre, a la sanidad, a la educación. Sectores de bajo consumo de energía y materiales que, por otro lado, son intensivos en mano de obra y que, por ello, ayudarán a compensar la inevitable pérdida de empleos en aquellos sectores económicos que, en las transiciones ecosociales, deberán decrecer o, incluso, desaparecer.
10- Que para que se produzcan esas transiciones justas y sostenibles, es imprescindible empapar nuestras sociedades de una visión feminista capaz de extender a todos los ámbitos el derecho de las mujeres a la igualdad, acabando con las lacras de la opresión patriarcal y con la violencia que la misma genera sobre ellas; y promover el empoderamiento popular (democracia y soberanía)frente a esas élites acaparadoras e insaciables que ocupan los centros de poder y secuestran desde ellos las voluntades mayoritarias de las poblaciones. Por ello, reivindicamos el derecho a decidir de las comunidades sobre las cuestiones importantes que les afectan, tanto en el ámbito de la política, como en el de la economía. Con todas sus posibles contradicciones, consideramos que esa vía se ajustará mejor a las necesidades básicas de las personas de esas comunidades y a su relación equilibrada con el medio ambiente que la vía del mercado ciego o la de la dictadura de los tecnócratas.
11- Que ese empoderamiento debe manifestarse también en la gestión y el control comunitario o colectivo de los recursos naturales y de los bienes comunes (remunicipalización de las redes eléctricas…), en la recuperación de una banca pública imprescindible para abordar dichas transiciones, y en la denuncia de la ilegal deuda, pretexto del austericidio.
12- Que un pilar decisivo de esas transiciones ecosociales debe ser la educación. Educación como paideía: autoconstrucción colectiva y personal a lo largo de la vida, como los seres ecodependientes e interdependientes que somos. Que rechace el enfoque instrumental de la educación neoliberal y cambie competición por cooperación, individualismo por colaboración, resultados por procesos… Que contribuya a cambiar los contenidos y las prácticas reproductoras de una cultura insostenible y a hacernos preguntas que remuevan esta cultura convirtiendo la escuela en una institución transformadora en vez de reproductora.
NOS COMPROMETEMOS A:
1- Extender la conciencia ecosocialista y feminista a lo largo y ancho del planeta
2- Impulsar la creación de una red ecosocialista internacional, vinculada a plataformas como la Vía Campesina, el Plan B para Europa…o a movimientos a favor de la Justicia Climática, o de los DD HH para todas las personas, sin distinciones, ni categorías…
3- Promover el encuentro y la colaboración entre diferentes agentes sociales y políticos que trabajan en el ámbito de la urgencia ecológica y de la emergencia social, para buscar mayorías populares en pos de un cambio de modelo.
4- Llevar a las instituciones gubernamentales propuestas legislativas que favo-rezcan las necesarias transiciones ecosociales. Entre las prioritarias deberían estar aquellas que blinden los derechos económicos, sociales y culturales en los textos constitucionales, y que protejan nuestros bienes comunes garantizando el igual acceso a su gestión y disfrute.
5- Participar, impulsar o difundir todas las luchas contra el deterioro ambiental, particularmente contra los grandes proyectos de inversión de la industria fósil, y contra la privatización de los recursos naturales y de los bienes comunes.
6- Trabajar activamente en los movimientos de confrontación a los tratados internacionales como el TTIP, CETA, TISA… que perjudican gravemente el medio ambiente, las relaciones laborales , nuestra salud y , en general, las condiciones de vida.
7- Sostener todas las experiencias que buscan construir desde ahora embriones de una economía democrática, equitativa y sostenible; de un consumo justo y responsable, de una cultura alternativa que fomente unas relaciones humanas basadas en la igualdad y en el apoyo mutuo……
8- Abordar la “revolución de nuestra vida cotidiana. Si bien ninguna suma de cambios en los hábitos individuales de consumo puede sustituir las necesarias transformaciones estructurales, conviene, en ese sentido, recordar la oportuna frase deMahatma Gandhi: Vivir simplemente, para que otros puedan simplemente vivir. Esta perspectiva que debiera priorizar más el ser que el tener debería ayudarnos a desengancharnos de las prácticas menos sostenibles, a promover aquellas que fueran más saludables y ecológicas y a asumir de manera igualitaria todos los trabajos de cuidados a las personas.
25/09/2016
FIRMANTES
Sindicatos: ELA, LAB, ESK, STEILAS, EHNE
Organizaciones sociales: Ekologistak Martxan, Ecologistas en Acción, Mugarik Gabe, Solidarités, Fundación hitz&hitz
Partidos políticos: Sortu, Podemos, Alternativa, Aralar, Antikapitalistak, EQUO

Ecosocialismo

L’ecosocialisme en la confluència d’esquerres

Article publicat a la revista Treball 

Autors: Neus Casajoana, Pau Noy, Lluís Torrens 

 Data: 10 marzo 2016 

Els canvis que s’estan produint a la política del nostre país tenen tres grans escenaris: el primer és l’ensorrament de les institucions sorgides del pacte de 1978, llastrades per la corrupció i el desmantellament dels serveis públics; el segon és  la incapacitat dels partits de proposar una sortida viable i socialment justa a les complexes dimensions de la crisi; i el tercer és la irrupció dels moviments-partits com Podem i plataformes locals, o les confluències, que han estat capaços de sintetitzar el rebuig i la indignació de la ciutadania, oferint alhora la possibilitat de visualitzar que el canvi ara és possible en tots els àmbits. Aquí rau la clau del seu èxit.
Ara, a al vista del gran èxit de En Comú Podem a les eleccions, hi ha sobre la taula una proposta per crear una nova força política d’esquerres. L’aposta de Podem per ocupar l’espai que històricament havia ocupat la socialdemocràcia (PSC-PSOE) dóna l’oportunitat a l’ecosocialisme de reivindicar el seu propi espai per aconseguir que la societat catalana torni a situar en primera línia els problemes ambientals. Des de fa uns anys les propostes “eco” semblen haver desaparegut de l’escena política, potser degut al pensament de què la crisi obliga a prioritzar els temes socials per sobre d’uns ambientals que ja resoldrem un cop superada la crisi econòmica. Aquesta visió és molt equivocada perquè la crisi social està íntimament lligada a la crisi climàtica i mediambiental. El denominador comú d’ambdues és el model basat en el creixement, el qual, primer, no aconsegueix créixer –per tant és un fracàs en el seu propòsit; segon, augmenta les desigualtats socials com mai s’havia vist; i tercer, amenaça la pròpia existència del l’ésser humà i la de les altres espècies.
El problema climàtic ens obliga a pensar en un futur amb proveïment exclusiu a partir de l’energia solar com durant mil·lennis havien fet les societats humanes. No va ser fins el 1850 que les societats industrials van començar a apropiar-se i consumir el gruix de les reserves energètiques fòssils del subsòl, amb el resultat d’un canvi climàtic i una forta contaminació a les ciutats, amb un nivell d’impacte sense precedents, posant en perill la pròpia espècie humana.
Per altra banda, el model de la II revolució tecnològica s’està esgotant, tant pel que fa a la capacitat de millora dels convertidors com de l’input energètic, els combustibles fòssils. El  rendiment del paquet tecnològic és decreixent i això es palesa en la continua davallada del creixement de la productivitat i del PIB que totes les institucions econòmiques internacionals ara reconeixen. Per incrementar el creixement hem perseverat en una estratègia d’inundació de recursos financers, per aixecar unes noves inversions que acaben alimentant el canvi climàtic, però sense solucionar els problemes. A més, a diferència del que havia passat a Europa, la substitució de treball per capital-energia ha portat a què la creació d’ocupació neta de feina es redueixi a cada nova innovació tecnològica. I cada increment de sou pel que lluiten els treballadores comporta, a causa de la globalització, una acceleració de la substitució de la feina humana per la màquina.  La majoria dels darrers informes publicats arriben a la mateixa conclusió, cada cop hi haurà menys feina retribuïda.
En paral·lel, el fenomen de la  financiarització de l’economia, la pressió del “capital” per desregular comerç i finances, la privatització dels serveis públics i el deteriorament dels sistemes fiscals progressius, ha portat a Europa a un descomunal augment de la desigualtat. No han funcionat les estratègies  de recuperació econòmica que posen les seves esperances únicament en polítiques de demanda i monetàries expansives. Fins avui cap govern social-liberal o conservador ha estat capaç de convèncer de què hi ha una sortida clara de la crisi que no sigui exportar l’atur a fóra del propi país, com és el cas de l’estratègia alemanya fonamentada en una devaluació salarial competitiva. Tampoc des de les files de la vella socialdemocràcia s’ha estat capaç de generar alternatives creïbles.
La crisi  en el model  de construcció de la Unió Europea fa més palès el seu dèficit democràtic i de manca de projecte social. Per això es fan  imprescindibles propostes de redemocratització europea i de cooperació internacional com les de Varoufakis.
Front les no-solucions que hi ha sobre la taula, cal plantejar polítiques que a curt termini ajudin a combatre la desigualtat i l’exclusió del benestar d’una part molt important de la ciutadania, permetent alhora que participin amb dignitat dels processos democràtics i de canvi econòmic.
Les idees principals per fer-ho són acceptar que ecologia i economia són dues cares d’una mateixa entitat i que les solucions per resoldre els problemes d’unes i altres necessiten coherència. Resoldre el problema de l’atur i la precarietat laboral sense caure altre cop en l’error del creixement insostenible obliga a canviar d’estratègies i a incorporar nous concepte: la Renda Bàsica Universal, el repartiment del temps de treball, la sobirania alimentària energètica i una reforma fiscal ecològica, les propostes de l’ecosocialisme per aquest segle XXI.

Crida a l’impuls d’una plataforma ecosocialista

Els canvis que s’estan operant en la política catalana i espanyola tenen tres grans escenaris: l’ensorrament de les institucions sorgides del pacte de 1978, llastrades per la corrupció, el desmantellament dels serveis públics (sanitat, ensenyament, etc.) i la incapacitat dels partits de proposar una sortida factible i socialment justa a les complexes dimensions de la crisi econòmica i ambiental; i finalment la irrupció del moviment-partit PODEMOS que ha estat capçar de sintetitzar el rebuig i indignació de la ciutadania, i alhora oferir una “ventana de oportunitat”, la visualització de que ara és possible un canvi en tots els àmbits social, polític i econòmic.

Paradoxalment, l’evolució de les propostes polítiques de PODEMOS obren una nova oportunitat a ICV, inesperada, per això. L'aposta de PODEMOS per ocupar un espai que fins ara havia ocupat la socialdemocràcia (PSC-PSOE) dóna l'oportunitat a ICV, una vegada més, potser la última, de reivindicar un espai ecosocialista (i també el nom). PODEMOS pot aprofitar les seves "ventanas de oportunidad", però nosaltres tenim el deure d'aprofitar les nostres. Aprofitar aquesta oportunitat depèn de la capacitat de la militància d’ICV de que obligui a les seves direccions provincials i regionals de presentar un discurs clarament ecosocialista, precisament en aquells àmbits que sembla que la vella esquerra no vol tractar. Això també, significa,  decidir. Sembla que la direcció d’ICV vol decidir-ho tot, així doncs comencem a decidir dintre del partir. Per això, cal que donem la paraula i el vot als militants, en processos de debat clars i transparents, i no en convocatòries massives sense processos de participació anteriors, i sense definir com es recullen les propostes discutides per les bases.

El debat sobre quina havia de ser l’estratègia d’ICV en el procés de convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació ha estat un exemple d’aquesta cerimònia de la confusió política, i la manca de debat democràtic. La discussió sobre quina havia de ser la posició d’ICV sobre la consulta i la defensa d’una de les opcions (NO, SI/NO, SI/SI) ha estat furtada a la militància, posposada de forma continuada (fa dos anys ja s’havia d’haver celebrat una convenció nacional sobre el tema) fins que els fets la feren inevitable. I, finalment, la forma que prengué la consulta fou una mena de broma: se concedia als militants “el dret a decidir” què votaran en una consulta sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya. Hores d’ara la nostra posició en aquest assumpta és políticament irrellevant: defensem una referèndum sobre d’autodeterminació? Per votar què? La proposta de la convocatòria d’una nova convenció nacional sobre “el dret a decidir-ho tot” (¿?) que coincidirà possiblement amb les eleccions al parlament de Catalunya, sense un procés de preparació (propostes, debats, etc.) és una mostra més de la feblesa política d’ICV. El tacticisme està ensorrant la capacitat política d’incidir profundament en el debat social i polític.

Si els militants d’ICV volen recuperar un projecte ecosocialista per la Catalunya de 2015 cal que recuperem les bases polítiques i científiques del projecte, i també que ens dotem d’uns processos democràtics i de participació interns que respectin els drets del militants, i no els imposin decisions quan ja no hi ha marge de decidir. Per això, des de la meva perspectiva caldria fer una Convenció Nacional anual al mes de setembre per decidir les línies polítiques del curs, sobre la base del programa estratègic aprovat en els congressos. Les direccions tenen el deure d’estimular el debats sobre els reptes socials i ambientals de forma regular, no només en forma de grans trobades, sinó a través de reunions territorials i locals. Només d’aquesta manera el conjunt de la militància, tindrà accés a la informació, podrà debatre i decidir les respostes sociopolítiques que planteja la crisi socioambiental present.

D’altra banda, l’estratègia de canvi polític real ha de tenir en consideració els següents elements:

1) El món es finit, i per tant el creixement només és possible mercès a l'aprofitament de la energia gratuïta que ens proporciona l'energia solar, o millorar l'eficiència dels sistemes naturals (biodiversitat, etc.) com havien fet les societats humanes durant mil·lennis. Des de 1850 les societats industrials s’han apropiat i consumit el gruix d eles reserves energètiques que hi havia al subsòl (carbó, petroli, gas), dissipant-les en forma de contaminació atmosfèrica que ha està provocant un canvi climàtic i ambiental accelerat sense precedents en la història humana. Per tant, qualsevol futur del gènere humà ha d'estar  en les fonts d'energia naturals: biomassa, hidràulica, solar o eòlica, i una millor gestió del territori (clau de l'eficiència energètica i en el manteniment de la biodiversitat). Les reserves que resten de combustibles sòlids són en part  l’estalvi que ens resta per fer una transició socioecològica ordenada.

2) El model de la II Revolució tecnològica s'està esgotant  (tant pel que fa a la capacitat de millora dels convertidors com de l'input energètic bàsic, els combustibles fòssils). El  rendiment del paquet tecnològic es decreixent, i això es palesa en la continuada caiguda de la productivitat, i el lent creixement del PIB que totes les institucions econòmiques internacionals reconeixen, hores d’ara. Continuar aprofundint aquesta estratègia alimenta el canvi climàtic i la lluita per controlar els, cada cop més escassos recursos, provoca greus conflictes socials, desplaçaments de la població, pobresa, etc.

3) Des dels anys '80 ençà i la "reacció del capital" pressionant per una creixent desregulació comercial i financera, la privatització dels serveis públics (salut, ensenyament, ambientals, transport, energia, etc.) i el deteriorament dels sistemes fiscals progressius ens condemna una creixent desigualtat social i econòmica. Les estratègies  de recuperació econòmica que posen les seves esperances únicament en polítiques de demanda (augment de la pressió fiscal i de la despesa pública) i monetàries expansives, i aposten la sortida de la crisi a un augment del PIB (a quina taxa de creixement?), no saben respondre a cap de les preguntes claus: quin ha de ser l’àmbit d’aquesta política: regional, estatal, europeu, i com es coordinen aquests nivells? De quina magnitud? Quines institucions l’han de portar a termini? Quan començarà a fer-se efectiva? No cal recordar, les nombroses propostes que han circulat des de 2008 sobre les virtuts de les polítiques “expansives”, però fins avui cap govern social-liberal o conservador n’ha posada cap amb prou entitat per mostrar una sortida clara de la crisi (i dins aquest paquet incloc EUA).

4) La incapacitat de les “forces progressistes” (SPD, PSOE, PD, PSF, LB??) per formular propostes que els diferencien de les dretes Aquesta estratègia "creixentista" ens condemna a l'ecocidi del gènere humà: guerra pels recursos, augment de la contaminació, pobresa a escala local i global, destrucció dels serveis de la naturalesa, etc.

Per això, enfront a les incerteses que planteja aquest panorama, caldria defensar amb convicció i tècnicament aquelles polítiques que a curt termini mitiguin la pobresa i exclusió d’una part de la ciutadania, i els permetin en dignitat participar dels processos democràtics i de canvi econòmic. I, ens donin el tems democràtic i científic, per fer propostes de transició socioecològca de més llarg termini, que puguin forjat un món habitable , democràtic i just socialment a les futures generacions, lluny de les amenaces presents (violència bel·licista, crisi ambiental, desigualtat socioeconòmica). Per això, a curt termini necessitem una política de xoc que proporcioni temps i dignitat a la ciutadania per decidir el seu futur, per “aturar aquests temps” convulsos, defensem:

1) Una profunda intervenció en la distribució de la renda. Aquesta ha de tenir dos pilars la renda bàsica universal i una profunda reforma fiscal. La primera perquè estam contra les “noves lleis de pobres”, no defensem subsidis o prestacions pels pobres, sinó una renda universal de ciutadania. Per finançar aquesta renda, cal en primer lloc eliminar els subsidis diversos per integrar-los a aquesta renda, limitar el seu pagament en  metàl·lic als que no disposin de rendes suficients (rendes declarades per sota de la RBU), i diferir el seu pagament a la fiscalitat. En segon lloc, una reforma fiscal on tota la ciutadania tributi pels seus ingressos, i a les societats econòmiques se’ls apliquin els mateixos nivells impositius que a les rendes del treball. Tal, com aconsellen els inspectors fiscals, eliminar totes les bonificacions o deduccions als impostos, perquè la RBU ja fa aquesta funció per les rendes del treball. Obrir al debat públic canvis que permetin en el sector públic i privat una reducció de la jornada laboral pactada, per fer front a la creixent precarització del mercat laboral i la lenta creació de llocs de treball en un context on l’esmerç i el canvi tècnic condueixen a la reducció de la creació de llocs de feina. En aquest àmbit caldrà discutir com es distribueixen aquells guanys derivats dels increments de productivitat que incrementin els guanys patronals i tendeixin a disminuir l’ocupació.

2) Una política efectiva de lluita contra el canvi climàtic que integri tres nivells. El primer en l’àmbit de la fiscalitat ambiental per corregir comportament i dibuixar una nova estructura d’incentius que corregeixi comportaments (consum i inversió) actuals, i els adreci vers a l’eficiència i el consum ambientals sostenibles. Intervenir decididament en la política territorial per tal de garantir, d’una banda la preservació de la biodiversitat a través de la promoció de l’agricultura ecològica, fomentar les xarxes de ciutats sostenibles i la mobilitat col·lectiva. Incidint en aquests àmbits de forma coordinada i estratègica es pot combatre eficientment les emissions de gasos d’efecte hivernacle, millorar el consum saludable de aliments(garantia alimentària), afavorir la biodiversitat, mantenir la població en el món rural  i aturar l’especulació immobiliària.

3) Una democratització real de les decisions sobre l’economia. El govern ha d’ampliar la seva intervenció en els mon de les finances, un dels principals problemes actuals, a través de diverses vies que poden ser des de la creació d’una banca pública (banc públic de dipòsits?), la penalització de l’especulació  mantenir mitjançant diversos impostos i legislació. La participació de representants de la ciutadania i dels treballadors en els consells de direcció de les empreses públiques. La creació d’una agència pública que avaluï a partir d’indicadors senzills i transparents l’impacte de les polítiques públiques o privades sobre el benestar de la població i el medi ambient de la regió o del país. La metodologia, membres i resultats han de ser sempre públics. Els governs han d’estar obligats a difondre els seus resultats i explicar les desviacions.

Aquestes propostes, entre d’altres, seran discutides en una reunió de la Corrent Ecosocialista el proper 17 de gener a Barcelona. Per tant, cridem als militants d’ICV a:

1) crear clubs ecosocialistes a tots els territoris

2) per tal de difondre i discutir les propostes de la CE o de la direcció per poder prendre decisions informades de cara a la convenció del 28 de febrer...

3) Impulsar jornades temàtiques per posar en comú les conclusions sobre els diferents punts de la nostra proposta programàtica, i centrar-nos en aquells que són més urgents en aquests moments. Aquelles polítiques que retornin la dignitat a les persones (RBU, polítiques habitatge) i ens proporcionin “temps” per aturar l’ecocidi (polítiques ambientals) i elaborar estratègies de major abast. És molt important també pensar en l’escala d’aplicació (Catalunya, Estat, EU?) i la factibilitat d’aquestes polítiques per no generar més frustració ciutadana.

Salutacions ecosocialistes

Biel Jover

Contacte a Girona

 gabriel.jover.avella@gmail.com

Portaveus de la Corrent són: Neus Casajuana, Pau Noy i Lluís Torrens,.